Escrit per: Stanies Vea Uclaray
Els llums s’han espantat, la foscor ha caigut en una profunda depressió i jo…
Estic una bona estona caminant sense rumb. No he tingut temps ni per agafar un gorro, una jaqueta o tan sols un parell de monedes per fer callar la meva panxa; a qui sí que hagués pagat per fer callar per sempre hauria sigut la meva mare! Només porto una camisa de botons blanca i de màniga curta, uns pantalons cargo negres ajustats amb un cinturó fosc i unes vambes Vans blanques i negres. Tot i les petites ventades, la ràbia m’escalfa internament mentre la meva expressió se’m congela al rostre. Vaig a una velocitat constant; camino com en una cursa de marxa atlètica, però en aquest cas sense ser una competició, amb una vestimenta més refinada i la medalla d’or equivaldria al meu esgotament físic. En ambdós casos, la resistència està present.
La meva cara d’enfadat se m’hauria quedat permanentment si no fos perquè em trobo amb una persona llarga i grossa coberta d’una manera estrambòtica i cridanera que desencaixa amb els meus gustos personals. Una forma de vestir que em sembla atrevida, i fins a cert punt surrealista, però que em fascina pel simple fet de ser diferent. L’home o la dona… La persona a qui només veig d’esquena va amb un barret de feltre vermell carmesí; al voltant del coll té una bufanda de seda groga amb motius florals a l’estil de les pintures de Van Gogh, té les mans a les butxaques d’un abric verd com les maragdes, pantalons formals estampats amb l’onada de Kanagawa i unes botes liles de cuir que evoquen un so obstinat i rítmic per cada passa que fa. El seu look es completa amb els ondulats fils brillants que componen la seva cabellera taronja intensa, que donen més singularitat a l’aura d’aquesta persona desconeguda.
En alguna banda del carrer sento dos sons metàl·lics com els que faria una pistola en recarregar-la. De cop i volta, escolto un gran esclat que, per instint, em fa tancar els ulls i arrupir a terra. Em reviso de dalt a baix per si m’han disparat a mi, però estic net. Alço la mirada, i a la zona on abans hi havia un maniquí que podria haver pogut estar exposat al museu Thyssen, hi ha diverses extremitats escampades pel passeig. Un braç cobert del color de la malaquita és a l’altra vorera, una cama amb l’estil de Kanagawa al bell mig de la carretera i el crani es troba estirat a uns metres de mi amb els cabells fets un desastre. Aquestes extremitats estan separades per una substància gelatinosa negra amb traces blanques que es va espargint a poc a poc. Les ràfegues de vent allunyen el barret del seu propietari.
1
Encara a terra, m’incorporo amb els ulls ben sorpresos per una explosió de la qual no he pogut ser testimoni visual, però sí auditiu. M’apropo per veure si puc ajudar d’alguna manera i admirar de més a prop la situació.
De sobte, el que em pensava que eren parts corporals inertes sense accés a mobilitat, comencen a fer tot el contrari: el braç i la cama fan moviments atroços, amb cops i pauses intercalades a l’uníson sense seguir cap patró. No es mouen del seu lloc; van girant sobre el seu mateix eix. Interpreto que estan acceptant el cos que els ha tocat controlar. D’altra banda, el cap amb el mocador desfilat taronja tremola. En un principi ho fa a poc a poc, però gradualment augmenta la intensitat i ara sembla que les convulsions del crani vagin més de pressa cada segon que passa.
Paral·lelament, faig de públic i em quedo bocabadat veient l’espectacle. L’obra m’inclou sense el meu permís quan els tres actors es dirigeixen lentament i amb petits saltets cap a la meva posició. Reculo amb un peu darrere l’altre sense treure’ls la mirada de sobre, però entropesso amb alguna cosa que em fa caure de cul. Inspecciono amb una mà que les meves natges estiguin senceres, però en comptes de palpar un muscle esponjós, sento uns dits contrets per l’edat. Faig un revolt de l’ensurt i m’hi fixo: hi ha una mà arrugada de persona gran, les ungles llargues i pintades cadascuna amb una secció en miniatura del Guernica
de Picasso. Al dit anular porta un anell gros i daurat amb una representació de la Venus de Botticelli. Miro de redreçar-me, però caic un altre cop a terra. Llavors, m’adono que hi ha una bota porpra que em trepitja els cordons de les vambes, impedint que pugui fugir. Intento desempallegar-me d’ella amb un cop de peu, però l’esquiva i es llença contra mi. La mà de Picasso fa el mateix. Amb la mà dreta aturo l’atac del primer, però el segon em dona una bufetada a la cara amb l’anell dur inclòs. Així mateix, la unió del canell amb el braç encara expulsa el líquid espès blanc i negre que em taca les galtes i la zona ocular. A la vegada, la cama, el braç i el cap, cauen i s’aixequen repetides vegades, intentant demostrar amb prou feines que mereixen el seu vehicle.
Sabent que d’un moment a l’altre poden venir més parts del cos o que arribin els que encara han d’entrenar més, escampo la boira amb el rostre de panda que m’han maquillat contra la meva voluntat. Fujo cap a l’altra banda del carrer directe a l’avinguda principal, on espero que hi hagi gent que em pugui ajudar. Per sorpresa meva, no només no hi ha ningú a la zona suposadament turística del país, sinó que, a més a més, hi ha parts restants de la persona acolorida. A la dreta hi ha el braç abrigat sense la mà i a l’esquerra, la cama de Kanagawa sense el peu. Ambdues extremitats han practicat prou per anar més de pressa; fan uns salts de llargada dignes de competició.
2
Un cop d’ull darrere em fa adonar que els membres humans del principi m’estan seguint sense perdre el control. Definitivament, sembla que les tres parts han aprovat l’examen de conduir de les seves respectives màquines.
La processió macabra és dirigida pel crani que per casualitats de la vida s’ha retrobat amb el barret de feltre de bordeus que el temps havia fet exiliar. A la vegada que el barret flota sobre la zona de la corona, els cabells taronges es mouen amb contraccions al ritme d’una òpera romàntica. Inesperadament, sento a la meva zona bucal un o més fils arrossegant-se per la meva llengua i llavis. Em poso la mà a la boca i en trec uns cabells taronges. No em costa assabentar-me que els pèls del meu perseguidor s’estan separant de la seva cabellera per enxampar-me. Són uns cucs voladors i esprimatxats que em desitgen amb bogeria.
Els anys d’entrenament esportiu m’ajuden a mantenir una certa distància i els perdo en un encreuament. Amb infinits sospirs i el cor bategant-me a mil, em dirigeixo als lavabos públics del parc més proper. Recupero una respiració normal mentre em miro al mirall. Em netejo les taques clares i fosques de la cara amb un tros de paper de vàter i un cop que qualsevol rastre de panda hagi desaparegut de la meva cara agafo el mòbil per trucar a la meva mare perquè em vingui a buscar. La putada que m’ha fet avui ja ha passat a la història: ara tinc altres prioritats més urgents.
Un terrabastall d’una magnitud escandalosa em fa aturar el tecleig del número de telèfon sobre l’aparell electrònic. Surto ràpidament i veig una catàstrofe. Un camió s’ha estimbat contra el roure que donava l’essència al parc central. L’estructura vegetal s’ha estirat sobre uns cotxes que estaven aparcats a la vora, causant-los-hi nombrosos bonys i fent a miques tots els vidres. Tanmateix, aquest caos ha donat als seus amos la possibilitat d’iniciar-se al kintsugi amb la seva nova ferralla.
Al voltant del vehicle de transports que ha provocat la caiguda, veig com la cama amb peu li dona cops a un repartidor de paquets que mostra una greu dificultat per sobreviure. Immediatament, torno cames ajudeu-me a un cubicle i tanco amb pestell. Dins del lavabo veig que el tron no té tapa i que només hi ha el rotlle de cartró buit de paper per eixugar-se el cul; quina merda de lloc per poder cagar. Al mur de darrere el vàter hi ha una finestra amb un vidre opac que, a més, no hi ha manera d’obrir-la en el cas que em tinguin acorralat aquí. En un tancar i obrir d’ulls, pitjo el contacte de la meva mare i li truco. Assumint les condicions amb les quals em trobo, utilitzo totes les meves forces per dur a terme un ritual exprés i resar a l’Esperit Sant i a tots els déus en què es pugui creure. L’objectiu és que els desmembrats corporals no hagin advertit la meva presència i que la meva mare em respongui d’una vegada.
A través de les meves venes recorre una substància maligna que he anomenat “glòbuls estressants”. «Mama? Perdona’m sisplau.» En el cas que aquestes cèl·lules estiguin circulant durant molt de temps dins
3
d’un organisme, poden suscitar símptomes com la tensió alta o molèsties per respirar, que poden desencadenar a una afecció física i mental per a la persona a llarg termini. «Vine a buscar-me!» El diagnòstic propi dins d’un fals centre mèdic sorgeix de la meva crisi d’ansietat per poder escapar d’aquí. «Contesta’m!» L’angoixa personal està acompanyada per l’afable harmonia del to de trucada del mòbil que podria ser perfectament la banda sonora de la consulta d’un dentista.
Tanco els ulls i aconsegueixo tranquil·litzar-me un moment, però em ve una esgarrifança al coll. Sento una minúscula escalforeta a la nuca que em recorda quan de petit la meva mare em llençava aigua calenta al cap per banyar-me. Alço la vista i veig una de les parts del cos que li faltaven a la persona de vestimenta excèntrica: sobre la paret del cubicle hi ha despullada la zona pelviana amb el component de l’aparell reproductor masculí sobresortint del conjunt humà. Aquest element és expulsant un fi i viu raig d’orina daurada cap a mi. El succedani de suc de poma caducat em mulla tot el cap. La beguda no comestible se suma a la barreja de pasta negra i blanca que esdevé una pasta grisosa amb una gran quantitat de sèrum repugnant. El beuratge s’ha convertit en un curiós producte de cura per als cabells que no he demanat.
Intento obrir la porta, però el tronc inferior sense cames se’m llença a sobre i m’ho impedeix. Amb tot el pes que ha caigut sobre la mà, s’emporta també el pom de la porta. Intento agafar la peça esfèrica trencada per provar de reconstruir-ho, però la pelvis m’ho bloqueja i l’empeny a través del cantó inferior del cubicle enviant-lo a l’altre costat. No puc sortir per la porta i encara menys per sobre o per sota; els espais són massa estrets perquè hi pugui passar, o jo massa atabalat per poder-ho intentar… És igual, tampoc tinc prou força física, ni segurament mental, per poder assolir-ho!
El parell de natges envellides m’ataquen. Dono un cop de puny a una d’elles i envio tot el grup al lavabo del costat. Abans d’acomiadar-se temporalment, em llença des del membre viril un rajolí més de licor amb denominació d’origen humana i de conservació mil·lenària. El glopet de comiat m’entra als ulls i a la boca. No hi ha paraules prou desagradables per descriure aquest gust. Em ve un mareig que em fa venir ganes de vomitar.
Em giro cap a la paret. El vidre mat i incolor no em permet gaudir de la llibertat. Li dono infinits cops de puny amb una força descomunal, però tot i l’esforç se’m fa impossible esbotzar-la. Estic perdent contra un conjunt de matèria sense vida, i encara que la colpegi amb tota la meva voluntat i energia no li faig ni una esquerda. Aquest acte és una representació gràfica del suprematisme de Malevich: en comptes de Blanc sobre blanc, seria imbècil contra objecte.
Visc una situació que mai pensava que experimentaria. Per primer, i desitjo que per darrer cop a la vida, sento com un penis salta sobre la meva cabellera. Amb ús del parkour, la pelvis ha volat per sobre la
4
separació entre els serveis. Puc percebre espacialment el volum i la textura de l’albergínia de mida estàndard peluda i desnodrida arrossegant-se per sobre meu. El meu txakra de la coroneta és víctima d’una acció ofensiva i blasfema. S’ha contagiat d’una gamma de grisos repugnants que em provoquen nàusees i unes ganes inexistents de viure.
Al cap d’uns segons, la meva ànima interior rebenta de la desesperació i deixa sortir una gran quantitat de pols d’adrenalina. Aquestes partícules em donen la valentia suficient per agafar el penis erecte, alçar tot el bloc pelvià a l’aire i donar cops sobre la finestra. Cada etzibada que li dono amb el martell improvisat la faig amb un impuls més potent que l’anterior; una darrere l’altra, com la coreografia per fer action painting.
Al dotzè o tretzè cop, amb una pinçada d’embranzida, el que semblava un vidre blindat cedeix. Quan la finestra s’esfondra em desempallego de l’eina humana d’invenció recent i surto dels lavabos. La maça que he restaurat estèticament amb pintura vermella a l’estil de l’expressionisme abstracte de Pollock, sembla haver-se quedat sense vida. A l’hora de saltar em recolzo al cantó de la finestra i em faig uns talls a les mans i als braços nus. Una vegada respiro aire fresc i no pestilent, em trec les restes de vidres que se m’han enganxat a la roba i llepo les ferides que escopien sang. A continuació, corro fora del recinte del parc sense descans.
Quan arribo a l’afluent principal de cotxes, travesso el pas de vianants sense mirar. Tinc sort que no hi hagi hagut cap boig que anés a tota velocitat pel carrer, però el destí es burla de mi: veig el braç sense mà. Dono la volta en sentit contrari, però em trobo amb el posseïdor del barret de feltre vermell carmesí. Té els ulls sortits de les òrbites amb una mirada d’esgotament etern, del nas l’hi surt un rajolí de moc negre i blanc, sembla no tenir més d’una desena de dents a la boca i la mandíbula la té desencaixada. Alhora, emet un so entre balbuceig, grunyit i plor. Els seus intents de vocalitzar semblen gemecs de perdició.
Cansat d’enfrontar-me a aquells elements, entro en un carreró estret. Després d’unes gambades, amb prou feines puc enfocar l’avinguda al final del túnel. A la meva esquena escolto un renec metàl·lic, i tot seguit, un esclat. Sento la punxada d’una espècie de bala tova. Estic immòbil.
Els llums s’han espantat, la foscor ha caigut en una profunda depressió i jo…
Hi ha una dona d’uns quaranta anys i d’estatura mitjana. Les arrugues de la cara donen a conèixer que ha rebut un sentiment de culpa. Porta unes sandàlies d’anar per casa i està tapada amb un barnús estampat amb la pintura a l’oli Groc, vermell, blau de Kandinski. Està anant pels carrers amb un rostre pàl·lid, mirant a
5
totes bandes: cada comerç amb els llums encesos, cada camí transitable, cada vehicle aparcat… En general, qualsevol lloc on pugui ser el que estigui buscant.
Al cap d’una estona caminant afligida, veu punts i línies negres ballant al fons d’un carreró. S’acosta per poder admirar-ho millor i es troba amb un escenari atroç, perfecte per a una pel·lícula de terror: veu ballant un braç amb la màniga d’una camisa blanca i unes cames separades del cos i vestides amb un pantaló cargo negre, uns peus amb unes vambes blanques i negres, el look combina amb la substància dels mateixos colors que emplena tot el carrer amb molts esquitxos. Fan una coreografia rítmica coordinada amb els batecs d’un cor moribund. La situació segueix el camp semàntic regular d’una tragèdia familiar. En un punt, observa el crani del seu descendent.
En un tancar i obrir d’ulls, les peces del cadàver del seu fill esquarterat la persegueixen com llops que van a caçar. No hi ha res que pugui fer, però ella és forta. Al cap i a la fi, no ha de córrer molt perquè l’agafen ràpidament. Cau a terra. Sembla que el seu fill n’hi ha mala guanyada, s’ha pogut venjar encara que en l’estat de mort vivent. Les extremitats filials s’acosten, aquesta cursa l’ha atrapada. Està farta de fugir, ella ha continuat amb la seva vida, farà el que vulgui per fer feliç i salvar al seu nen tot i no estar sencer. El clixé sobre una mare gossa que es preocupa pel seu cadell.
Ella s’agenolla. S’espera. Sent un gallet. Després un tret.
Els llums s’han espantat, la foscor ha caigut en una profunda depressió i jo…
6
