/

Importa l’opinió?

L’opinió sembla ser la classe de judici més rellevant que pot fer-se: es pregunta a experts i a polítics què opinen sobre tal o qual tema, està protegit pel dret de la llibertat d’expressió i fins i tot a la nostra revista tenim una secció dedicada a aquesta mena d’articles. De fet, sembla que la protecció que rep aquesta llibertat, la de la lliure expressió de la pròpia opinió, és un bon indicador de la salut d’una democràcia, és natural. “Per saber qui governa sobre tu, esbrina qui no pots criticar.” La frase no és, com molta gent pensa, de Voltaire, però no implica que no tingui raó: als règims autoritaris està prohibida l’expressió d’una opinió inconvenient per al tirà de torn. Doncs, importa l’opinió? És clar que sí! Per això s’esforcen tant a censurar-la… o no?

“Per saber qui governa sobre tu, esbrina qui no pots criticar.”

(No és de Voltaire.)

L’opinió…

Què és una opinió? No té sentit parlar d’aquesta sense saber en què consisteix. Una fugaç consulta a diccionari.cat ens ofereix sis opcions, de les quals ens interessen dos: “Concepte que hom té d’una cosa qüestionable, parer” i “FILOSOFIA: Tipus de coneixement, intermedi entre la ciència o coneixement pròpiament veritable, i la ignorància, el qual comporta un judici sobre l’aparença.” La primera sembla bastant adequada al concepte natural d’opinió: un concepte sobre un objecte necessàriament qüestionable. Ningú opina que dos més dos doni quatre, ni el contrari: tothom sap que dos més dos dona quatre. De la mateixa manera, no s’opina sobre la veracitat o falsedat del teorema de Pitàgores: es coneix que és correcte (és un teorema i, per tant, està rigorosament demostrat). Però no només existeixen objectes matemàtics i lògics amb proposicions apodíctiques i axiomes evidents: a la nostra vida, al nostre món, hem d’afrontar realitats confoses i resultats poc clars dels que depenen les vides de milers i milions de persones. Quin és el millor pla d’estudis? Com hem de gestionar els recursos que ens ofereix el sòl? Per què, en funció de la nostra identitat, rebem un tractament millor o pitjor? No es contesta a aquestes preguntes a partir de sil·logismes.

Abans de continuar, caldria examinar la segona definició (la que comença per “FILOSOFIA”). És clara la influència platònica. A la República (el seu diàleg més famós), per boca de Sòcrates ofereix Plató aquesta definició d’opinió. Mentre l’ignorant ignora (o desconeix) i el savi sap (o coneix), aquell que opina no fa ni una cosa ni l’altra (tornant a l’exemple anterior: el savi sap que dos més dos dona quatre i l’ignorant no ho sap, però aquell que opina no és cap dels dos). Què fa, doncs, “l’opinant”? Sembla que, igual que el neci i el savi, aquell que opina intenta parlar sobre la realitat. Però, si no parla sobre allò que coneix de forma clara i distinta i tampoc parla d’allò que desconeix, haurà de parlar d’una realitat que no és estrictament demostrable, d’una realitat opinable.

Pot opinar-se sobre la ciència? És evident que sobre qüestions matemàtiques no; això no obstant, la qüestió de les ciències naturals (i les humanes) no és tan senzilla. Les ciències naturals donen resposta als fenòmens que es donen a la natura o a un laboratori, es formulen teories que sistemàticament expliquen aquests fenòmens i s’experimenta en cerca de casos en els quals la teoria falla, llavors es corregeix i es torna a experimentar, de manera cíclica i indefinida (és el famós mètode inductiu-deductiu). D’un resultat empíric no pot dubtar-se raonablement (no té massa sentit dubtar que, efectivament, cau aigua del cel); d’un model que l’expliqui, en canvi, sí (potser no és l’aigua de rius i mars la que, evaporada i condensada, plou; pot ser l’aigua precipitada prové d’un altre lloc). Sobre resultats empírics que requereixen càlculs i mesures precises no pot, doncs, dubtar-se (com a molt, es pot qüestionar les condicions en què s’han fet, l’estat dels aparells de mesura, etc.), però les interpretacions i modelitzacions d’aquestes observacions són molt més qüestionables (que si una partícula subatòmica està a dos llocs al mateix cop, que si dos cossos s’atreuen en funció del producte de les seves masses, etcètera).

De totes maneres, encara que no es pugui demostrar la correspondència amb la realitat d’aquests models o interpretacions, sí que pot demostrar-se per contraexemples la seva falsedat. És a dir: una teoria científica és falsable. Per aquesta raó, les ciències naturals no pertanyen estrictament a l’àmbit de l’opinió.

Llavors, ho fan la filosofia i les ciències humanes? Sembla que sí, veiem que ni humanistes ni filòsofs es posen d’acord en gairebé res. Igualment, no semblen, a excepció de disciplines molt concretes com la història (sempre poden trobar-se nous manuscrits etcètera), ser falsables. No puc demostrar empíricament que Machado sigui millor poeta que Rilke. Ni tampoc el contrari. Però, si no és coneixement i tampoc ignorància, la filosofia i la literatura (entre altres àrees) han d’estar sotmeses a la pura opinió, no? No és ben bé així per una raó: aquestes disciplines reben un abordament sistemàtic i coherent. I què? Aquest sistema pot fallar, potser s’equivoca l’autor en les premisses —podria dir-se i amb raó—. És clar que les premisses del sistema poden ser equivocades, però això es veurà amb el temps (amb la publicació, per exemple, d’una novel·la que trenqui els esquemes vigents). D’acord amb els criteris literaris de la modernitat, autors com Cervantes o Góngora no eren molt meritoris. De fet, aquest últim no va ser reivindicat com un geni gairebé fins a 1927, tres segles després de la seva mort.

El paral·lelisme amb les ciències naturals és evident: tenim una teoria que pretén donar compte dels fenòmens que trobem (siguin químics, pictòrics, historiogràfics, etc.) i que acceptem com a correcta fins que es demostra errònia pel descobriment de nous fenòmens que la contradiuen (una reacció imprevista, un nou recurs cromàtic desestimat o una font que es creia perduda a perpetuïtat).

…importa?

Finalment, si ni les ciències naturals ni les humanes són l’àmbit estricte de l’opinió, aquest ha de ser d’un caràcter més pràctic, no teòric. Pot ser sobre com hem de viure o que hem de fer, sigui a escala individual o col·lectiva (ètica o política), o sobre què passarà un cop actuï d’aquesta manera. Si aquestes preguntes no es responen des d’una perspectiva sistemàtica (científica), s’hauran de respondre des d’un punt de vista subjectiu, opinable. Per exemple: si jo dic que el secret d’una bona vida és ser bo amb els altres, no estic creant coneixement, no puc demostrar-ho. Ni tan sols puc demostrar que sigui fals, no puc saber amb certesa com és una vida i una altra sense viure-les. Però, encara que estiguis cinc anys sent bo i cinc essent dolent, no tindria constància de com hagués sigut haver viscut els primers cinc anys essent dolent i els altres cinc, bo. El mateix es pot dir de mesures polítiques o les entitats metafísiques.

Quin és, doncs, el valor de l’opinió? És evident que no és de caràcter teòric, allò que té valor teòric és la ciència. Però si l’opinió i la seva expressió s’han de defensar és pel seu valor polític i social. No sabem de ciència certa quina és la millor mesura econòmica, però es decidirà (a una democràcia) quina fer segons l’opinió de la majoria (que pot perfectament equivocar-se). Així i tot, és preferible escollir malament per haver convençut a la majoria que patir les conseqüències dels errors dels altres perquè t’han prohibit convèncer a la població.

Quan no compten amb el filosòfic reforç d’un estudi sistemàtic, metafísica, ètica i política no són res més que simples opinions. De fet, quan no compten amb alguna mena de reforç crític, tampoc són ciències la literatura, la biologia ni el cine. I és la filosofia —que hem utilitzat al llarg de l’article— la que ens garanteix aquestes veritats, aquest coneixement. La filosofia és la condició de necessitat de tota mena de ciència pròpiament dita.

Redactor junior

close