Quatre victòries a un concurs de matemàtiques

Vaig arribar sol, sense pulmons i dos minuts abans de les vuit, hora de sortida; ja hi havia tres alumnes i una professora: faltaven quatre. Només la meitat. Jo que pensava que arribava tard… Un cop al bus ens va sorprendre descobrir que també venia un altre profe: David. Sembla que les conferències per a professors també resultaven atractives.

Dissabte vint-i-u, cinc parelles d’alumnes de l’assignatura de matemàtiques cientificotècniques han participat en la primera edició del Dissabte de les Matemàtiques Transfronterer dels Pirineus (DiMaTPirineus). Aquests deu alumnes de l’EAB i dos més de l’EASEE, de primer i de quart curs respectivament, han sigut els representants d’Andorra a l’esdeveniment celebrat a la Seu d’Urgell.

Vam arribar bastant aviat. Massa aviat. Vam haver de rondar pels parcs de la Seu. Ens vam dividir en tres grups mentre esperàvem que comencés tot: els dos profes van anar a un bar, quatre nois van anar a fer un partit a un parc i nosaltres sis vam anar a un altre.

La recepció dels participants va tenir lloc a dos quarts de deu, van rebre uns obsequis i unes instruccions. Els membres del batxillerat andorrà es van retirar a uns bancs sota uns arbres d’un petit jardí a esperar que comencessin les xerrades. Les tres eren simultànies: una sobre probabilitat, una sobre estadística i una sobre criptografia. A la primera van inscriure’s (de l’EAB) dos alumnes i a les altres dues, dues parelles.

Les cinc parelles i el David (profe de mates). Al petit jardí.

No recordo com vaig arribar a l’aula de la conferència, probablement seguint a algú. També ens va acompanyar la Yolanda. Espero que fos per interès pel tema i no per preocupació per nosaltres, però tot pot ser. Jordi Pujolàs es deia el conferenciant, de la UdL. La primera meitat era una introducció a l’aritmètica modular i un mètode estrany de multiplicar: el camperol rus; d’això i del mètode de clau pública i clau privada anava la primera meitat, no sé de què ho feia la segona. Ja a les onze vaig començar a veure passar als espectadors d’altres classes i el Jordi seguia i seguia; no va acabar fins al final, que arribà uns nou minuts tard.

D’esquerra a dreta: Daniel, Matias, Enric i Àlex. Immediatament abans de la xerrada.

A les onze en punt van acabar les xerrades i va començar l’esmorzar. Hi havia pizza, coca de xocolata i sucs, galetes, pa i aigua i més sucs. Els estudiants van compartir experiències i preocupacions sota el sol durant vint minuts. Després d’aquesta estona hagueren de presentar-se a les aules del taller pròpiament dit: cada parella havia de competir contra les altres que havien escollit la mateixa xerrada (les preguntes estaven relacionades amb allò que es va exposar).

Ja hi havia quatre parelles a la sala. L’Àlex i jo vam seure al fons a la cantonada, tan lluny de la porta i dels supervisors com vam ser capaços. El centre de l’aula estava buit. A la fila de la dreta hi havia tres parelles de nois. A la nostra fila, una parella de noies al davant. Nosaltres ocupàvem la darrera fila i enmig no hi havia ningú fins que va arribar algú. No és estrany. Era, en canvi, estrany que em parlés aquella algú que va seure enfront nostre. Era la representant de l’ESO d’Encamp. Era la Yaiza.

Els organitzadors van repartir els fulls amb les preguntes i un parell d’esborranys per parella. No van caldre bolígrafs: els havien repartit prèviament. Els del taller de probabilitat tenien uns quants fulls de preguntes. Les sis alumnes del taller de probabilitat havien d’utilitzar el portàtil. Les sis parelles de l’activitat d’encriptació només van rebre dos fulls amb les preguntes i algunes fórmules.

No em va agradar el mètode que proposava el professor Pujolàs i ho vaig fer a la meva manera. Per fortuna, el meu company va ser més intel·ligent, va ser més ortodox. Jo vaig cometre un error a un dels càlculs, també ell es va equivocar un cop. Cadascú va arreglar l’error de l’altre, ho vam resoldre coordinadament. La primera meitat de la prova estava ja acabada. Vaig sentir a les noies de la primera fila anunciar que havien acabat. Desitjant que s’haguessin equivocat, vam continuar. La segona part va ser la més fàcil i ràpida: resulta que el resultat de la primera pregunta resultava convenient per a la segona, agilitzava molt els càlculs. No vam tardar a avisar als supervisors. Ja era tard per a quedar primers. No importava.

Al passadís que donava al jardí hi havia taules amb cartes disposades en forma de rectangle. El nombre de cartes era parell: es tractava del joc memory. Aquest era un molt especial, les divuit parelles de cartes portaven el nom i retrat o foto de divuit matemàtiques de la història: Hipàcia, Germain, Noether… Hi havia tres taules amb trenta-sis cartes cadascuna. La seva finalitat era entretenir als concursants un cop haguessin acabat.

Vam acabar bastant aviat. Massa aviat. Durant l’espera, jugàvem, parlàvem i llegíem. Els primers del taller de probabilitat van ser el Marc i el Simon. Poc després d’ells van sortir la Yolanda i el David de la seva conferència per a adults. Finalment i després d’una llarga espera van acabar les del taller d’estadística: Anna i Mireia, Martina i Ariana. Elles ens van informar que hi hauria dos premiats per cada taller.

Les cinc parelles i el David (i més gent). A la sala d’actes, abans de la ceremònia.

A la una en punt clavada més o menys començà la cerimònia de l’entrega de premis. Els premiats s’anunciaven de la següent manera: primer es deia el nom del taller i després els dos guanyadors, primer el segon i després el primer. L’ordre dels tallers va ser: Euclides i el xifrat de clau compartida, la multiplicació del camperol rus i l’intercanvi de claus; La probabilitat: una eina per modelar la incertesa i, finalment, Les matemàtiques de les poblacions. Cada participant va rebre, a més dels obsequis inicials, un diploma amb el seu nom i resultat (primer o segon premi) i una mena de llibret sobre Ferran Sunyer i Balaguer, un Singular matemàtic català.

Ferran Sunyer i Balaguer, “un singular matemàtic català”.

“Si es premia als dos primers, ens emportem premi, hem quedat segons. A més, al grup d’estadística competien tres parelles, dues d’elles nostres: almenys una de batxi guanyarà aquell taller. I em sembla que els de probabilitat han quedat primers. Anem molt bé.” Alguna cosa semblant devia estar rumiant quan vaig sentir al presentador mencionar a Euclides, ens tocaria a nosaltres. Efectivament, van dir els nostres noms: ”Daniel Ramos i Àlex Farré.” … Per alguna raó, la gent esperava que m’aixeques, ell ja ho havia fet i els meus companys m’exhortaven efusivament a fer-ho. Vam anar al centre de la sala d’actes, on estaven tres persones grans i una taula amb papers: diplomes. Ens els van donar, ens van fer fotos, vam marxar. Quins nervis, no és bona l’atenció. Potser per això mai li dedico als meus professors.

Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i els Profetes.

Mateu 7, 12.

Simon i Max van ser els primers del seu taller, eren els únics de l’EAB. Del tercer taller, en canvi, la Martina i l’Ariana van quedar segones. L’Anna i la Mireia tenien clar que el primer premi no seria seu, que havien quedat terceres. Un cop tornades la Martina i l’Ari, van anunciar a les guanyadores al taller d’estadística.
… Efectivament, eren les nostres.

Un cop acabada l’entrega, un responsable de l’organització va explicar als premiats en què consistia exactament el premi: unes colònies matemàtiques a finals de juny. Els guanyadors (i alguns que no ho eren pas) van fer-se unes fotos junts.

Els deu participants de L’EAB.

Vam tornar a Andorra en el mateix bus. Algú va proposar sortir a dinar. Alguns no podien, altres sí. I ho vam fer.

Redactor junior

close