Escrit per: Yankel Prodoprigora i Ïu Francisco
Fa mesos que a les aules del Batxillerat Internacional un projecte prenia forma entre arxius, testimonis i mapes. El treball de recerca iniciat pels alumnes de segon curs, titulat “13 camins a l’infern”, documentava la història dels andorrans deportats als camps de concentració nazis. Un cop finalitzada la seva tasca, nosaltres, els alumnes de primer curs, vam recollir el relleu amb la voluntat de portar aquest projecte més enllà i col·laborar amb l’associació Velles Cases Andorranes: del paper al carrer, de les dades a les emocions, de l’oblit a la memòria compartida.
Per fer-ho, vam llançar una campanya de difusió a les xarxes socials, vam dissenyar una exposició física i vam crear un curtmetratge dedicat a les vides de les víctimes. La història deixava de ser un relat llunyà per esdevenir compromís present.
El projecte Stolpersteine, les llambordes de la memòria que avui es poden trobar arreu d’Europa, va ser creat per l’artista alemany Gunter Demnig i va arribar a Andorra gràcies a Velles Cases. Després s’hi va sumar el Ministeri de Cultura i diversos comuns. Andorra s’hi va sumar amb força i respecte.
El 30 d’abril de 2025, els carrers d’Andorra van acollir el primer gran acte de commemoració: la col·locació de les primeres set Stolpersteine davant les cases on havien viscut les víctimes. A Meritxell es va homenatjar Bonaventura Bonfill Torres; a Prats, Pere Mandicó Vidal, Josep Calvó i Antoni Vidal; a Canillo, Josep Franch; i a Andorra la Vella, Càndid Rossell i Salvador Montanya. L’última llamborda, dedicada a Bonaventura Casal Farràs, es col·locaria dies després a La Margineda.
L’acte del dia 30, presidit pel mateix Demnig, va comptar amb la presència de les famílies dels deportats, autoritats comunals i nacionals, i una àmplia representació de la comunitat educativa. Les famílies, amb les fotografies dels seus avantpassats a les mans, van viure un moment profundament emotiu. Alumnes de Batxillerat vam lliurar una espelma i una rosa a cada família, amb el nom de la persona deportada, com a gest simbòlic de reconeixement i memòria. També es van llegir poesies i es van pronunciar discursos que donaven veu a allò que durant dècades havia quedat en silenci.
El projecte va culminar el 6 de maig, coincidint amb el Dia d’Homenatge als Deportats, amb un acte més íntim, però no menys significatiu. A cal Aern, la Margineda, vam llegir poemes en record de cadascuna de les víctimes, mentre alguns companys interpretaven peces musicals amb violí i piano. L’art i la paraula es van unir per tancar aquest trajecte de memòria amb sensibilitat i compromís.
Aquest projecte no ha estat només una recerca històrica. Ha estat un viatge emocional, educatiu i cívic. Hem après que la història no només s’estudia: també es repara, es reivindica i s’honora. Les Stolpersteine d’Andorra no són només pedres al carrer: són veus que tornen, són noms que persisteixen, són records que, gràcies a la memòria col·lectiva, mai més seran esborrats.
