Escrit per Jéssica Garnier
(Una colla d’amigues està al parc del costat de l’escola. La Mercè està plorant al mig del grup i, de manera entretallada diu)
MERCÈ: És que no ho entenc, no ho entenc, com pot ser tan egoista? Què passa? És que sóc una merda? Perquè em tracta com si ho fos…
CLARA: Calma’t, calma’t, ja veuràs com tot s’arregla…
LÍDIA: Només és la típica discussió d’enamorats…
SANDRA: Sí, segur que hi ha una solució…
MERCÈ: No, no, aquesta vegada no…Aquest cop no hi ha marxa enrere, estic farta!…(plorant encara)
TAMARA: A veure… però, què ha passat ara?…(to de cansada del mateix tema sempre)
MERCÈ: No és que hagi fet res en concret, però portem un temps que… no estem bé.
CLARA : Ostres!!! Què vols deixar al QUIM??
JENNIFER: Però si porteu gairebé tota la vida, sis mesos!!
SANDRA: Sis mesos, es el temps que dura el meu reality show preferit
(Silenci)
(Arriba el Marc molt somrient)
MARC : Buh (totes menys la Tamara es queden sorpreses de veure el Marc allà) Què passa noies!? (les mira i totes tenen una cara seriosa) I aquestes cares de pomes agres?
JENNIFER: Quin ensurt ens has donat, ara que ho penso… (mira a totes i obre la boca per començar a parlar de nou però la Clara s’avança)
CLARA : Però, què fa aquest aquí? (mirant-lo despectivament)
TAMARA: L’he avisat jo…(totes es queden bocabadades mirant la Tamara com demanant-li explicacions) He pensat que ens aniria bé un punt de vista masculí… A més, és amic meu…(amb cara d’ingenuitat)
SANDRA: TAMARA… si és el seu COSÍ!!!!
LÍDIA: El cosí de qui? (sense assabentar-se)
JENNIFER: Del QUIM!!!
(En Marc s’apropa al grup i comença a sentir plorar a la Mercè)
MARC : Ostres!! Què li passa a la Mercè???
JENNIFER: T’acabes d’adonar que esta plorant, mare meva com sou els nois …
CLARA : Marc no sé per què la Mercè està plorant, això millor pregunta-li al teu cosí, no?. (irònica)
LÍDIA: Això, això, pregunta-li al Quim…(La Sandra i la Lídia fan una abraçada a la Mercè)
JENNIFER: Si com dic sempre, tots sou iguals!!! Sempre el mateix…
MARC: Eh, eh, eh eh, que jo acabo d’arribar i vinc en so de pau!!!
TAMARA: Doncs clar! (dirigint-se a la Mercè) A veure, Mercè per què estàs així de trista? Explica’ns però coses concretes, fets concrets, CONCRETA!
MARC : Ah, jo a unes croquetes m’apunto!
(La Jennifer, la Clara, la Sandra i la Lídia es miren al·lucinades) ,
JENNIFER, CLARA , LLUNA, SANDRA: (a la vegada) Croquetes????
SANDRA: Però, què diu aquest ara?
TAMARA: Marc, CON-CRE-TA, no croqueta! Del verb concretar, sinònim d’especificar…
MARC: Osti, perdó, és que tinc una gana, em menjaria…(resta pensatiu)
CLARA : Prou!! Podríeu mostrar una mica més d’empatia i sensibilitat cap a la Mercè?
MERCÈ: L’únic que li importa és el maleït esport…
JENNIFER: (s’apropa a la Mercè) No has pensat que potser, per a ell, això és important?
MARC: Pel Quim? Al meu cosí li treus l’esport i el mates. És el que més li agrada d’aquest món.
MERCÈ: Començo a pensar que potser és l’únic (pausa) que li agrada d’aquest món.
MARC: No siguis injusta, tu saps que ell t’estima.
MERCÈ: Ui, sí, moltíssim. Saps on és ara? (En Marc nega amb el cap) Mirant el ciclisme amb la vostra àvia!
TAMARA: Què passa, Mercè? Què tu no tens aficions?
MERCÈ: Doncs no, no pensis que tantes…(pensant)
SANDRA: I tant que en té, és una amant de les sèries de NETFLIX!
CLARA : Uy, NETFLIX, i HBO i PRIME VIDEO i APPLE TV i DISNEY +…
MARC : (Interrompent a la Clara) Veus? A cadascú li agraden coses diferents i no passa res…Hi ha temps per tot.
MERCÈ: Ahh! I el que no puc suportar és que em deixi en vist amb les dues ratlles blaves els missatges del whats. És que… Per què no contesta!??! No ho entenc!!
LIDÍA: Sí, tia, això m’empipa també moltíssim. La gent no té cap mena de consideració envers l’altre.
TAMARA: Clar, Mecè, com que tu contestes sempre, sempre, sempre,sempre al segon…
MERCÈ: Home… sempre, sempre…(cara de dubte) Quan estic mirant Outerbanks, Riverdale, Èlite i Genny & Georgia , potser no…
JENNIFER: Mira, la que no tenia aficions…
MARC : A veure, és que cadascú té la seva vida…No tot ha de ser immediat…Per exemple, jo aprofito per contestar molts whatsapps quan vaig al lavabo. (la resta el mira sorpresa) I vaig de ventre un cop a dia, (pausa) soc un rellotge.
(La Clara li dona una clatellada simpàtica al Marc )
MARC: (riu) I això, a què ve?
CLARA : No dius que ets un rellotge? Doncs té, la una!!
(Tots riuen inclòs el Marc )
LÍDIA: Però, si tu veus un missatge, quants segons trigues en contestar? Doncs els mateixos que en llegir-lo! (cara de ser una cosa òbvia i lògica) La veritat no entenc que costi tant teclejar una resposta breu…
SANDRA: Lídia, et recordo que tu tampoc no contestes sempre al moment…(mira a la Lídia)
LÍDIA: Jo?? SEMPRE!! (molt segura)
SANDRA: (treu el mòbil de la butxaca) Mira, llegeixo: Dimarts 15 de setembre a les 16:40 fa dues setmanes “Hola Lídia, guapa què tal? Una pregunteta: encara tens aquella samarreta negra que et vaig dir que m’agradava tant i que volies llençar?”. Encara estic esperant la teva resposta. Ah! I què és això? Si són les dues ratlletes blaves de llegit!!
TAMARA: Ai, quina enxampada tia!
LÍDIA: Doncs, no sé… se m’haurà passat…(excusant-se)
MARC: Veus? Ningú contesta al moment. És com quan la Wi-Fi no funciona bé, ja m’enteneu? En aquell moment, el nostre cervell es queda en blanc, com si estigués buscant el senyal del router, però només apareix un missatge d’error.
CLARA : Doncs jo diria que voler contestar al moment és fins i tot perjudicial per la salut.
MARC: És com estar tot el dia sense Wi-Fi. Quina bogeria!
TAMARA (amb to pensatiu i seriós): Sé el que vols dir, Marc , però crec que has exagerat una mica amb això del Wi-Fi, se que tu no pots viure sense ell, però sí que es pot fer i a més viuriem perfectament.
CLARA : El que realment importa és estar amb la família …
TAMARA: I amb els amics … Com diuen, el més important són les coses que no es poden tocar, oi? (somriu de manera irònica)
SANDRA: Tamara, ja sé que tu ets molt filosòfica però ara mateix, com dius lo important és estar amb els amics i davant teu tens a la Mercè, que necesita la nostra ajuda així que la podem escoltar?
MERCÈ: Gràcies, Sandra. El que més em molesta és que estigui veient que està en línia i no em contesti, i que ni tan sols hagi llegit el missatge.
CLARA : Potser està consultant alguna cosa a Internet…
SANDRA: O mirant Instragram o Tik Tok
JENNIFER: O escoltant música per youtube o un podcast…
MERCÈ: Ara que parles de la música, aquesta és una altre…Em té fregida amb el reggaeton dels nassos, és l’únic que escolta dia i nit…quin malson!
JENNIFER: A tu no t’agrada el reggaeton, però si té un flow…
MERCÈ: A mi?? Des de quan? A mi el que em flipa és el pop, la música comercial i el trap.
TAMARA: Home, doncs res a veure! Gustos musicals ben diferents…(cara de tu sabras)
CLARA : Què vols dir??
TAMARA: No res, no res…(sense voler parlar)
JENNIFER: No Tamara, no et tallis, estem aquí per parlar de tot plegat…
TAMARA: Doncs…(pausa) potser, el Quim i la Mercè no tenen massa coses en comú…
(silenci i la Mercè baixa el cap)
MERCÈ: Tamara, què vols dir amb això? (pausa breu) O sigui, no sóc jo qui té el problema eh! El problema el té ell, és a dir el Quim, que només té el cap ple dels maleïts esports, com si fos l’únic en aquest món. I a més quan està amb els seus amics, màgia, sóc la noia invisible: ningú em veu, ningú em parla i ells rient i fent la seva…
LÍDIA: Mercè, què esperes? Són nois…(cara de lògica)
JENNIFER: Són més pràctics, per a ells tot és molt fàcil, mai hi ha cap problema…
MARC: Home, doncs, clar! És que és així, perquè fer una muntanya d’un granet de sorra? Si al final, tot té solució.
SANDRA: Parlant la gent s’entén…
CLARA : Doncs, clar, dona, (abraça la Mercè) En algun moment hauràs de parlar amb ell..
TAMARA: Sí, has de plantejar-te bé el que vols. Et suma o et resta estar amb ell?
LÍDIA: Ho has de pensar bé…
JENNIFER: I després decidir, no sigui que te’n penedeixis…(la Mercè assenteix)
MARC: A veure Mercè, què és el que més et va agradar del meu cosí quan el vas conèixer?
SANDRA: Doncs qué és molt guapo…
LÍDIA: Està com un formatge, sí.
TAMARA : I a més, és simpàtic i agradable…
JENNIFER: Ei! I el capità de l’equip de futbol!
CLARA : També, és molt popular a l’insti…
SANDRA: I té una moto…
(Silenci).
MARC: Perdoneu, però li he preguntat a la Mercè. (Tots miren la Mercè)
MERCÈ: No sé, és que és maco i tal, (pausa) Sé que és el noi perfecte, sí, però és que…
TAMARA: Mercè, al món no hi ha ningú perfecte, no ens enganyem. Això em semblen només simples excuses, ja que dubtes de la teva relació i ja no vols estar amb ell. I l’altre dia et vaig veure amb el Miguel, estaveu super junts i la manera que us miràveu, era màgica.
MARC: Estic d’acord amb la Tamara, crec que ho dius per amagar el que sents.
SANDRA: Què és això del Miguel?
LÍDIA: Ara, ho entenc tot… Estàs enamorada del Miguel i per això vols deixar el Quim, el Quim!!
SANDRA: Clar,Lídia, com que a tu no t’agrada el Quim ni res…(la mira molesta)
LÍDIA: A mi, el Quim?????
MERCÈ: T’agrada la meva parella!
JENNIFER: Això és com veure una telenovela …
CLARA : O pitjor, noies som totes amigues, no hem de discutir per un noi!
MERCÈ: M’és igual, Lídia contesta la pregunta, t’agrada la MEVA PARELLA?
LÍDIA: Doncs sí, però tu estas enamorada del Miguel així que és igual…
MERCÈ: PERQUÈ TU HO DIUS, EN CAP MOMENT T’HE DIT QUE ESTIC ENAMORADA DEL MIGUEL!
CLARA : Noies, sisplau, Mercè explicans això de la teva quedada amb el Miguel?
MERCÈ: Doncs vam quedar per anar al cine, perquè estava molt trista i ell ha estat amb mi en tot moment.
SANDRA: Perdó, per preguntar, Mercè va passar alguna cosa?
JENNIFER: Sandra!!!
MERCÈ: Si, ens vam donar un mini petó…
MARC: El Quim es posaria molt trist, has de ser sincera amb ell, tranquil.la ell ho entenderá, el que li molestaria és si li menteixes.
TAMARA: Estic d’acord amb el Marc. La sinceritat és l’essència mateixa d’una relació. Sense ella, què ens queda? Les relacions es fonamenten en la confiança i, sense honestedat, tot es trenca. Potser no sempre és fàcil, però si volem una connexió real, hem de ser veritables amb nosaltres mateixos i amb els altres.
CLARA : EXACTE!
TAMARA: Mercè, estar sola està bé, de veritat. De vegades és millor estar sola que en una relació on ja no et sents feliç. La felicitat no depèn de tenir algú al teu costat, sinó de trobar-te bé amb tu mateixa. Les relacions haurien de sumar a la teva felicitat, no restar-la.
JENNIFER: Mira, Mercè, jo penso que hi ha molts peixos al mar.
MERCÈ: I tant! Com diu el meu pare, abans tindràs marit que calers. (riuen) Mercè (amb un somriure sincer): Sou les millors, de veritat. I Lídia, si el Quim t’accepta, estaré encantada que estiguis amb ell. Ets una persona genial, i sé que ell també ho és. Junts faríeu una parella increïble.
JENNIFER: Això, vol dir que parlarás amb ell?
MERCÈ (amb un to de preocupació): Clar! A més, després de tot, la culpable sóc jo per tot el que va passar amb el Miguel, i em sento fatal.
LÍDIA (amb un somriure amable i tranquil·litzador): Gràcies, tu també ets genial. I mira, per tancar el tema, no et sentis culpable pel que va passar amb el Miguel. Tothom comet errors, el més important és aprendre i seguir endavant.
JENNIFER (amb un somriure irònic): Sones com la Tamara, no t’ofeguis, eh?
TAMARA: Al contrari, és la meva essència.
MARC: Potser no és el millor moment, però tinc una gana…
LÍDIA: Jo també i des de fa una estona…
CLARA : Anem a menjar alguna cosa?
SANDRA: Conec un bar genial on fan les millors croquetes! I està a prop d’aquí…
TAMARA: Doncs, som-hi!
JENNIFER: M’apunto!
MARC : Però, croquetes de pernil ibèric, eh?? Res de pollastre!
MERCÈ: Jo també, però tinc una condició…
TOTS MENYS LA MERCÈ: QUINA?
MERCÈ: Que convido jo, ja que sou les millor amigues del món.
MARC: Ehem…
MERCÈ: I amic, per cert Tamara tenies raó, potser si necessitàvem un punt de vista masculí. (El Marc i la Tamara es miren de manera cómplice)
TAMARA: De res, ja ho sabia! (fa un gest com si no hagués estat gran cosa)
(Totes se’n van menys la Tamara que es queda sola al centre de l’escenari, mirant al públic amb un somriure sincer)
TAMARA (amb to reflexiu): Recordeu que els errors formen part de la humanitat. Tothom en comet, però és molt important adonar-se’n i demanar perdó a aquells a qui els hem fet mal, sobretot amb sinceritat. Al final, és la manera d’aprendre i créixer. (Fa una petita pausa i somriu amb un to divertit) Bé, marxo, que sino, el Marc es menjarà totes les croquetes de pernil ibèric, i no vull veure què passa després! (Es retira amb un gest còmplice)
FI
