La campana de sobre la porta em va anunciar que algú havia entrat. No el vaig veure de seguida; estava
ocupada posant les barres de pa a la cistella corresponent. Un cop em vaig girar, em vaig sorprendre per la persona que vulnerava el perfil estàndard de client que rebia a la meva pastisseria. Era un home d’edat
avançada, d’uns dos metres d’alt i cobert de cap a peus de color negre: un llarg abric que quasi tocava el terra i un barret de copa que es va treure en entrar. L’acompanyava un bastó platejat llarg, més alt que jo i que tenia el cap d’un unicorn daurat amb ulls vermells en un extrem.
El voluminós mur de totxos de basalt es va aturar a l’humil rebedor fixant la mirada sobre el buit. En un principi, va evitar mirar-me directament als ulls, va fer inquietes voltes pel reduït espai i va donar unes
ullades exagerades cap a tots els racons de l’habitació —fins i tot a llocs en els quals no m’havia fixat mai. Però el procés d’evasió no va durar molta estona, i cansat de fingir, finalment va decidir dirigir-se envers mi.
Mentre feia els seus passos, les botes de color carbó van interpretar una sintonia esfereïdora, obstinada i
estressant que contrastava amb l’ambient entusiasta, policromat i assossegat del meu comerç. Ja feia onze dies que havia obert la meva botiga, i des d’aleshores que no havia sentit una esgarrifança tan pronunciada com la que vaig sentir en aquell moment. A cada segon que passava, la separació entre aquell home i jo s’anava escurçant. Sentia un calfred, com si una autopista estigués sobre la meva pell i unes agulles hi circulessin deixant-hi al darrere un rastre oxidat i gelat.
Amb una veu aspra, em va encarregar un pastís de trenta-tres pisos, amb decoració autònoma i
dinàmica, que estigués ple de coloraines i tingués wifi amb contrasenya instal·lat. Addicionalment, amb el
mateix to, em va dir que l’hi havia d’entregar de la manera més estrambòtica, legal i grotesca possible al
Ceaessetell, el seu castell bretó d’estil neorenaixentista. A més de l’insòlit estil de la seva residència, aquesta també es localitzava en una singular ubicació: el domicili estava plantat vora la desforestada jungla dels Àphores, hàbitat de plantes autòctones, al peu del llac Infernal, cèlebre per les seves suposades manifestacions d’éssers mitològics, i a quatre passes del desert de Soronora, un desert normal i corrent. I quan havia de fer aquest viatge? El capvespre del seu aniversari: el vint-i-dos de bindietre del dos mil dos-cents vint-i-dos.
El senyor va exigir-me originalitat des que diposités el primer ingredient al recipient fins que truqués
a la seva llar: una producció inaudita.
Les primeres impressions que m’havia transmès aquell suposat ésser humà no havien estat de les més
ideals, confiables i acollidores, però van passar a un segon pla en ser succeïdes per la seva decebedora i
acabada d’exposar comanda. Estava defraudada. Aquell usuari pensava que m’havia llençat un “repte” i no ho era perquè jo era una persona capacitada des de feia temps per aquest tipus d’encàrrecs, però a més m’exigia que fos original! Qui s’havia pensat que era jo? Una pastissera bàsica i simple? Em sentia frustrada. Ja era l’enèsima vegada que rebia aquesta tasca de cada dia per la poca experiència professional que tenia. Jo volia alguna cosa més… difícil i única, i no una de les modestes obres que em demanaven fer. Era una impressora que vomitava constantment els mateixos documents! Malgrat tot, no podia objectar-li res si és que volia continuar subsistint, així que vaig haver de resistir les meves ànsies de refusar la proposta.
A la vegada que apuntava en un full de paper cada un dels seus clams, li feia signes d’aprovació en
contra de la meva voluntat. De totes maneres, ho intentaria fer el millor possible com si fos el primer que
hagués fet; li canviaria ni que fos una mica el procés de treball perquè tingués un xic de singularitat respecte als altres. Era la mateixa impressora que escopia els mateixos documents, però amb matisos a la tipografia.
Durant la conversa, el senyor es va permetre la llibertat d’explicar-me les seves vivències personals,
amb la sorprenent confiança que solen tenir els ancians. Jo assentia de tant en tant simulant la meva atenció; al capdavall, no tenia res més fascinant que perdre el temps petant-la amb un senyor gran. Un senyor gran, la presència del qual m’irradiava incomoditat espacial a menys d’un metre de mi, afegint-hi que desprenia una enigmàtica aura, amb una sensació comparable a la suma d’estar davant d’un passadís llarg i tenebrós i sentir una olor persistent i repugnant de cementiri.
Em va afirmar que tenia una granja plena d’animals exòtics: formigues capaces de replicar coreografies, des de les solemnes militars fins a les sincronitzades d’agrupacions musicals; cavalls d’or i d’acer que amb llum ultraviolada brillaven a l’obscuritat; un unicorn volador que havia caçat durant una expedició científica, un cavall parlant de colors negre, morat i vermell amb wifi gratis instal·lada o balenes taronges gegants que va pescar en un llac a l’estranger.
La seva conferència desinteressada va acabar, finalment, exposant-me amb quines obres d’art s’havia
gastat la seva jubilació, com es van desenvolupar detall per detall els seus dotze divorcis i com la seva
difunta parella havia perdut tràgicament la vida ennuegant-se amb un robí. En acabar, va sortir de l’establiment mostrant-me una tendra mirada, dipositant-me per darrer cop la
seva dolça confiança.
Com cada matí, l’anodina porpra llum del sol intentava cridar la nostra atenció, suspesa al seu etern penjador groguenc. Aquell episodi rutinari va donar pas a l’aniversari de… del client que m’havia demanat una comanda de tipus clàssic i d’elaboració breu. (No em vaig voler recordar del seu nom, perquè no hi havia cap decret laboral que m’ho imposés).
En un curt interval de temps ja estava llesta per sortir a lliurar l’entrega. Des de fa un temps, com a motivació i perquè el procés de preparació no fos tan banal, intentava executar els pastissos d’aquestes característiques al més ràpid possible. D’aquest repte autoimposat van resultar una gran habilitat per realitzar produccions inèdites en un reduït marge de temps i la impossibilitat de superar les meves pròpies marques personals.
Primer de tot, iniciava la preparació del pa de pessic barrejant els ingredients de pròxima, dubtosa i
saludable procedència. Paral·lelament al fet que la massa reflexionés sobre la seva existència, al taller
fabricava l’embolcall amb materials fets per mi; tant el cartró com els adhesius ornamentals, fins les cintes de colors havien nascut gràcies a les meves hàbils mans. Un cop tenia confeccionada la seva vestimenta, tornava a la cuina per cobrir-la amb una tovallola i la convidava a la seva sessió sauna. Una vegada havia finalitzat, li aplicava els respectius elements cosmètics: la seva hidratació dermatològica, l’eliminació d’impureses visuals i la protecció de la intempèrie social. Tot seguit l’acompanyava al soterrani per dur a terme el revestiment. Emprava una grua, una forja i gomets romboidals. I tot concloïa retocant-la fins als més mínims detalls externs, com ara l’abric, els complements o la bossa de mà.
Aquest impassable conjunt de passos és una de les moltes rutines que segueixo per engegar els
projectes que surten contínuament sense cap correlació; sempre perfectes, sense assemblar-se mai els uns i als altres. Una mostra dels casos que susciten aquestes diferències és, per exemple, quan abans d’anar al soterrani la pujo a les golfes i li faig una espècie de berenar clandestí de confitures, embotits, joguines o diners fins a faltar-la incessantment. O, un altre cas, sovint la porto al magatzem i executo processos més qüestionables i ombrius, com disseccions, ofegaments o ganivetades al seu físic. I surt amb una nova aparença bàrbara i atroç. En última instància, tant se val quina sigui la distinció o com s’hagi concebut, al cap i a la fi el desenllaç continuarà sent el mateix.
Tan bon punt em vaig cobrir el tren superior amb el meu anorac fúcsia, vaig poder sostenir el pastís
amb una mà; amb l’altra mà disponible vaig intercanviar el cartell d’«Obert» pel de «Torno d’aquí a cinc
minuts», i amb el so d’un repic plàcid vaig poder tancar la porta amb clau. Tot seguit em vaig dirigir a
l’automòbil que tenia preparat per a l’ocasió: un Tesla elèctric de color rosa decorat, des del sostre fins a les rodes, amb guarniments extravagants amb formes de cavalls. Aquestes figures de paper eren cavalls que es transformaven, quan els venia de gust, en el seu alter ego personificat; és a dir que es podien convertir en un ofici humà en particular, amb la seva associada indumentària. Per posar un exemple, el dibuix d’un pura sang roig podia passar a ser un Michael Jackson en ple concert amb les ulleres de sol negres, la jaqueta amb els lluentons daurats i platejats i el micròfon per cantar a tot pulmó.
Dins del cotxe, vaig cordar el cinturó al meu acompanyant gastronòmic i a mi mateixa. Finalment,
vaig arrencar el motor del vehicle, que a més de les floritures tenia des d’un principi el logotip del negoci
imprès al capó.
D’aquesta manera i amb un somriure apàtic vaig iniciar el trajecte que em donaria a conèixer una
possibilitat per a la meva carta que mai se m’havia plantejat.
L’etern viatge em va empènyer a una llarga travessia de carreteres que mai m’havia creuat. Després de cedir davant del crepuscle vespertí i de la temptativa de poder trobar la ubicació de la fortalesa jo sola, finalment vaig decidir preguntar-ho a un dels éssers vius que passejaven pel camí. Durant l’últim tram hi havia un granat rierol flanquejat per joncs, bròquils, espàrrecs i nenúfars. Un assortiment de plantes autòctones que es diferenciava del tumultuós ambient que es presenciava a mesura que seguies l’afluent.
A la desembocadura de l’accident geogràfic es trobava la majestuosa construcció que ja per si mateixa imposava respecte, però ho feia encara més quan et fixaves en múltiples i repetits detalls que cobrien
la façana principal. El Ceaessetell era del color de l’obsidiana. Murs compostos per milers d’aparells de
maçoneria i unes portes d’altura catedralícia, incomptables i rectangulars finestres totes idèntiques i relleus abstractes que es definien a partir de línies independents. Al jardí quilomètric que l’envoltava hi habitaven espècies vegetals amb formes que es discutien entre la fantasia i la realitat i apareixien col·lectivament en algunes zones o ho feien individualment escrutant-te des de la distància. Així mateix, a la llunyania es podien reconèixer les restes d’un descomunal estable cobert de vermells taulons en descomposició. Tot el conjunt irradiava sobre cada porus de la meva pell unes congelades brises que em manifestaven les intencions més incertes de la naturalesa.
Vaig aparcar a tocar de les escales exteriors que donaven a l’entrada principal, vaig pujar cada un
dels desgastats esglaons de pedra i amb el pastís a una mà vaig trucar amb el picaporta d’aparença d’unicorn.
Uns segons després, les desmesurades portes es van obrir gràcies a la força d’un cos invisible que esperava que s’identifiqués com a Electricitat, però els indicis dels seus conductors estaven absents.
Tot i amb el parell d’accessos lliures, no es podia veure res coherent dins de l’edifici. Per sort, la
potència de la llanterna del meu rellotge intel·ligent tenia capacitat suficient per guiar-me per l’habitatge.
Estava situada al mig d’un ample passadís que s’allargava fins a un punt indefinit que no arribava a detectar. A mesura que avançava i il·luminava el meu entorn s’observaven múltiples catifes victorianes amb estampats exclusius repartits per terra, quadres amb representacions heterogènies penjats a les parets i, adjuntats sota les obres, unes consoles clàssiques amb gerros plens de roses de tonalitats magentes al damunt. La fórmula es repetia inquietantment amb alguns insignificants matisos al llarg d’un túnel que feia l’efecte que no tenia fi.
Dels molts elements que hi havia, només un semblava mantenir-se idèntic i constant. Era una curiosa
estora carmesina, a l’estil de les passarel·les de moda, però amb la particularitat de tenir una textura cremosa i espessa. D’ençà que l’obscuritat havia estat alliberada de la seva cel·la arquitectònica arran de la meva visita, la densa melmelada em cobria completament el calçat.
Ja feia estona que, per tal de mullar-me menys, arrossegava a poc a poc els peus a través d’aquell
gelatinós i viscós obstacle. Al mateix temps, intentava mantenir l’equilibri a l’allargassada corda fluixa; amb l’obra rebostera a una mà i la via lluminosa a l’altra.
Portava comptats vint-i-dos quartets de tapissos, pintures, consoles i gerros amb roses, quan vora el
meu rostre va passar una brisa que segons el sisè sentit m’advertia que alguna cosa significativa era prop meu.
Després de fer unes passes, darrere meu vaig escoltar un clapoteig. A càmera lenta vaig aturar-me i
em vaig girar per saber la provinença d’aquell so. Amb el focus de llum vaig apuntar a l’espès llac roig per la zona on intuïa que havia caigut la gota. De seguida em vaig fixar en les gairebé imperceptibles onades sobre la cremosa superfície, provocades probablement per l’impacte. Instintivament, vaig aixecar el cap.
A les bigues de la coberta del castell s’hi trobava penjat pel coll el cadàver de qui era el senyor i el
meu exclient. El suau corrent d’aire movia els foscos faldons de la mateixa cobertura teixida que portava el dia que havíem parlat per primera i última vegada; unes agitacions que contrastaven amb els moviments escultòrics del putrefacte organisme. El procediment de rigidesa es distribuïa pels bastons que es comportaven com uns parells de cames i de braços, i per les ceres encolades a uns palmells tapats per amples mànigues. El seu rostre cansat s’estenia com un paisatge nevat sense fi: la pell pàl·lida besada per la mateixa Mort amb les galtes caducades que evocaven un amor sense efecte. Les restes d’un cabell orfe de vida penjaven àrduament com cortines consumides tot separant el front ressecat de l’hostilitat perifèrica. Les esgotades pestanyes vigilaven uns ulls mig oberts que m’escodrinyaven i, arrestats en una gàbia ofuscada, clamaven llibertat. El nas era un petit turó contaminat pel fum de les fàbriques de segons, minuts i hores. I les orelles romanien silenciades eternament per les brases del temps. Els llavis, despullats de tota calidesa s’integraven en unes ennegrides dents d’ònix i una llengua que exigia claror, donaven pas a una boca que emetia un silenci tranquil·litzador.
El seu preciós bastó el travessava de banda i banda per les seves parts íntimes. Un magnífic ferrocarril autoritzat a circular a través d’una cavitat mortal com si s’hagués atorgat el privilegi d’aturar-se just a la sortida perquè pogués contemplar l’anormalitat d’una esplèndida locomotora amb faceta d’unicorn, empastifada amb un puré de magrana concentrat. Un aiguaneix inacabable que a gotes representava un
admirable treball artístic d’una destacada significació universal relacionada amb una obra mestra d’un geni creatiu. Era un gloriós i emblemàtic espectacle que no havia vist abans.
De cop i volta, mentre m’embadalia per la miraculosa escena, un fort pampallugueig procedent del
meu rellotge em va notificar que m’havia connectat a una xarxa wifi desconeguda. Li vaig donar una ullada i vaig remarcar les tres barres de connexió completes. Se’m va fer estrany perquè no li havia connectat l’Internet del pastís. I no havia estat mai abans allà perquè es pogués enllaçar amb la font d’informació de la casa.
Amb l’esplendor vaig apercebre certa activitat al final de la galeria. Davant meu hi havia tot
l’increïble zoològic personal del propietari: estaven encarats en forma de triangle un grapat de cavalls d’or i acer que llepaven el succedani de sagnia amb una mirada ferma i sòlida. Nedant per la beguda, les formigues es banyaven com si fossin en una piscina privada. En un tancar i obrir d’ulls em vaig adonar de les dues colossals balenes taronges al fons de l’estança. Damunt meu levitava un unicorn que m’examinava amb intensitat. I entremig s’ubicava el cavall tricolor amb wifi gratis instal·lada que s’anava acostant, galopant mansament sobre el fang escarlata, vers a la meva posició. Tan bon punt va estar a uns centímetres de mi, em va preguntar:
—Tindria la bondat de proporcionar-me el producte lliure de gluten? La qüestió és que tinc una
intolerància a aquesta proteïna i un incompetent ja no present ha sigut incapaç de fer-l’hi saber. Agrairia
profundament la seva cooperació per facilitar-me una potencial alternativa —i va acabar el seu breu discurs fent-me una reverència.
—Vostè tranquil, l’hi canviaré tan de pressa com pugui —vaig enredar-lo suaument, perquè ja sabia
amb antelació que no podria oferir-li opcions sense gluten.
