Jessica Garnier
Avui és 23 d’abril i els habitants de Barcelona es desperten envoltats de drons, pantalles, cotxes i patinets elèctrics. Cap habitant recorda que és Sant Jordi; cap recorda la màgia que té aquest dia des de fa anys. L’únic que els importa són les tendències, i per tendències ens referim a gent com la Daisy, que és l’actriu del moment.
Aquell dia, com cada dia, la Daisy va a la feina amb el seu patinet elèctric pel carril bici.
En arribar-hi, rep una alerta del Drac: la intel·ligència artificial d’última generació, que no només té accés a tot el que té a veure amb pantalles, sinó que, si vol, ho pot controlar. L’alerta avisa a tota la població de Barcelona que el Drac ha pres el control absolut de les xarxes i es dedica a difondre deepfakes de tothom. Ara, el seu punt de mira és la Daisy. En els vídeos, que semblen totalment reals, la Daisy diu frases que mai ha pronunciat, incitant al caos i a l’odi a cada persona que ho veu.
—Jordi, sóc a la porta del sector 4. La IA està intentant bloquejar el meu reconeixement facial! —diu la Daisy, prement un botó del seu auricular.
Dins d’una sala es troba en Jordi, un expert en ciberseguretat que tecleja amb una velocitat frenètica el seu ordinador. A més, és el seu crush.
—Entra, Daisy! —respon ell—. L’algoritme s’està alimentant de la teva imatge digital per fer-se més fort. Si no el tallem des de dins, el deepfake substituirà la realitat.
En sentir això, la Daisy entra a la sala de control. El Drac la detecta i fa que totes les pantalles de l’edifici mostrin un vídeo on surt ella somrient i proclamant que és la reina del món. En Jordi mira la Daisy i ella assenteix. No els fa falta dir res més; s’han entès amb una sola mirada gràcies a la seva connexió i química.
En Jordi activa el “Protocol Arxiu”, una connexió analògica que el Drac no pot preveure i, de cop, les pantalles de tota la ciutat deixen de mostrar els deepfakes i comencen a emetre imatges reals de la Daisy: sense filtres, assajant a l’escenari, suant, rient amb els amics. L’autenticitat humana és un virus que la IA no sap processar i el Drac col·lapsa i el sistema es reinicia en silenci.
La pau torna al plató. En Jordi s’aixeca de la cadira, s’apropa a la Daisy i, amb un gest pausat, treu una rosa vermella de tota la vida.
—L’algoritme mai podrà simular l’olor d’una flor de veritat —diu ell, lliurant-li la rosa amb un somriure.
La Daisy agafa la rosa, sentint la textura dels pètals, i obre la motxilla que porta al patinet. En treu un objecte pesat, amb aquella olor tan característica de paper i tinta: un llibre en paper.
—I mentre hi hagi llibres, Jordi, les nostres històries seran només nostres —respon ella, posant-li el llibre a les mans.
D’aquesta manera, la Daisy i el Jordi van començar la seva història de l’amor i mentrestant a fora, els habitants de Barcelona es guardaven els mòbils i sortien a caminar amb els seus estimats.
Per un dia, la tecnologia es va rendir davant la tradició més humana i, per fi, van recordar que el 23 d’abril se celebra Sant Jordi.
JESSICA GARNIER
