Escrit per Gemma Naudí
Us heu plantejat mai què passaria si poguéssim esborrar records com qui esborra un esbós que no agrada? Esborrar ferides sense deixar cicatrius, esborrar els missatges enviats, esborrar aquelles converses i moments dolorosos que no volem recordar.
Aquesta és la història del passat 6 de juliol de 2037:
Era un dia calorós, amb un sol espatarrant, aquell matí Barcelona feia olor de mar. La platja poc a poc s’omplia de turistes i les rambles estaven més concorregudes que mai.
Tenia cita al tècnic de memòria, no hi havia anat mai, estava expectant, tenia una mica de por, però la vaig amagar sota la meva camisa estiuenca. En arribar a la sala d’espera hi havia una noia asseguda en una butaca, tenia els ulls plorosos, mirava per la finestra com si intentés capturar un instant.
L’observava encuriosit mentre m’asseia a prop seu.
Als pocs minuts va arribar un noi jove, devia tenir la mateixa edat que ella. El vaig mirar fugaçment, semblava cansat i trist. Només entrar va creuar mirades fixament amb la jove, crec que no es coneixien però quelcom em deia que alguna cosa, per insignificant que fos, els unia. Es miraven com qui vol dir-ho tot, però què es deien?
—Bon dia —va dir amb un somriure discret i vergonyós.
—Bon dia —em vaig limitar a pronunciar.
—Hey —va contestar la noia amb veu tremolosa.
—Ep! Això no sona gaire esperançador —va dir el noi amb to burlesc —Com és que estàs així? Somriu una mica, que és estiu i fa bo.
De cop i volta a aquell noi li va canviar l’estat d’ànim. Se’l veia motivat.
—Em dic Adrià, i tu?
—Sóc l’Eulàlia —va respondre amablement.
Em vaig tornar invisible, vaig passar a ser part del decorat d’aquella sala d’espera.
—Eulàlia, quin nom tan maco! Qui o què t’ha fet tan mal com per voler oblidar-ho per sempre? —va preguntar sense por.
—Bé, et podria demanar el mateix —va respondre amb un to una mica desafiant.
—Cert, llavors començaré jo a respondre —acceptant el “repte”.
—Ara farà uns estius, mentre estava de vacances vaig conèixer una noia, la Mònica. Al principi tan sols teníem una amistat, però poc a poc ens vam enamorar bojament l’un de l’altre, compartíem aficions, gustos, pensaments, però el que no compartíem era la nacionalitat, vivíem a unes 7 hores de distància.
En acabar les vacances, cada un va tornar a casa seva, ens vam prometre que ho faríem funcionar. Ens autoconvencíem que seria possible. Al setembre, vam estar parlant algunes setmanes més fins que un dia, en una trobada de ballarins de la comarca, vaig conèixer a l’Alba, també ballava, era molt atractiva, i vivíem tan sols a 40 minuts de distància, seria tot més fàcil. Li vaig escriure a la Mònica el missatge més dur que he escrit mai: “Mònica, t’estimo amb bogeria, ho saps, i ho sabràs sempre, però et trobo a faltar, ets massa lluny. No sé portar una relació on no et puc sentir. Em sap molt greu, però he trobat algú que omple el teu buit, a prop de casa. Ho sento molt, però la distància em mata. T’estimo, que tot et vagi bé.”
—No va respondre —
L’Eulàlia, atònita, no podia dir res, l’únic que el seu cos va ser capaç de fer va ser deixar anar una llàgrima que va caure lentament per la seva galta.
—Però com és que us costa tan poc deixar, enganyar i oblidar? —va deixar caure com qui tira una bombeta per Sant Joan.
—Qui diu que l’hagi oblidat? De fet per això estic aquí, perquè m’ajudin a oblidar tot allò que vaig fer i dir. Me’n penedeixo moltíssim —va dir amb la veu pausada i melancòlica.
—Bé, ara et toca a tu —va incitar per intentar canviar de tema.
—Portava 3 anys amb la meva parella, l’Àlex, encara no vivíem junts, érem a mitja hora en tren. Érem molt feliços, estàvem començant a planificar el nostre futur, Adorava als seus pares com si fossin els meus, tot era perfecte, o això és el que pensava.
—Però una nit després d’una discussió estúpida com moltes de les que tenia, jo estava a casa quan de sobte vaig rebre un vídeo d’un telèfon desconegut per whatsapp. El vaig obrir amb dubte i cert neguit, el que vaig veure em va quedar marcat en la memòria.
Es veia una discoteca plena a vessar i en una cantonada, recolzat a la paret, es veia perfectament a l’Àlex festejant i petonejant a una altra noia. Se’m va trencar el cor en mil i un bocins. No vaig poder dormir, l’endemà quan va venir a veure’m, li vaig demanar que m’expliquès què era aquell vídeo.
M’assegurava que havia sigut un malentès, i que ho sentia molt.
—M’és igual el que m’expliquis, si la prefereixes a ella marxa lluny, no et vull tornar a veure. —li vaig dir mentre li tirava tot el que m’havia regalat durant aquells 3 anys.
Aquella situació era insòlita, després d’haver estat callat mentre l’Adrià i l’Eulàlia explicaven perquè estaven a la consulta vaig decidir intervenir.
—Nois perdoneu-me però no he pogut evitar escoltar la vostra conversa. Però us heu adonat que el que expliqueu és pràcticament el mateix però viscut des dels dos costats d’un cor trencat?
Incrèduls, es van mirar entre ells i entre llàgrimes van deixar anar mitja rialla.
—Els dos teniu moltes coses a dir a les vostres exparelles, o almenys això crec.
Van assentir en silenci.
—Per què no aprofiteu i us ho dieu l’un a l’altre com a disculpa, per treure-us aquest pes de sobre.
Va començar l’Adrià:
—Mònica, Imma. En cap moment t’he deixat d’estimar, em costa molt viure sense tu, sé que el que vaig fer no té ni justificació ni perdó, però en aquell moment encara no pensava el que feia, vaig pensar només en mi. Em sap molt greu el que et vaig fer i com ho vaig fer. Tan sols et demano una oportunitat per veure’t de nou i demostrar-te que ets la única en la que penso dia i nit.
L’Eulàlia, plorosa, va contestar:
—Sé que m’estimes, m’estimaves però vas ser un inconscient i un egocèntric, pensaves que fent el que vas fer em posaria gelosa i no et deixaria marxar però em vas trencar i consumir fins la darrera cendra. Jo també t’estimo però t’has de tornar a guanyar la meva confiança.
Els dos es van fondre en una abraçada, i van decidir marxar de la consulta.
I allà tornava a ser jo, sol, mimetitzat amb els quadres de la paret.
I així, amb el silenci de la sala i el “tic-tac” repetitiu del rellotge antic, vaig arribar a la solució de molts d’aquest problemes. La gent només volia oblidar aquelles coses que no ha pogut parlar i que els ha deixat ferida. Però el millor perquè la ferida es converteixi en cicatriu és animar-se a explicar els seus problemes a gent que estima o que simplement els escolti.
Perquè per oblidar no fa falta esborrar, sinó curar.
Amb això, vaig recollir el meu barret del penjador i jo també vaig marxar de la consulta del tècnic de memòria.
Els dos costats d’un cor trencat, Gemma Naudí
