Fèlix

El sol picava directament a les meves faccions, resultava extremadament molest. Els mateixos sons i veus es repetien constantment al meu cap, quin dia era?, quina hora?, ón estava? Semblava com si hagués desaparegut del món i hagués aterrat en un lloc desconegut de la Terra. A poc a poc, vaig obrir els ulls, la curiositat em consumia, i volia descobrir per què em trobava allà.

– Per què no has vingut? – Una veu fosca i aparentment molt a prop, va trencar el cant dels ocells que no havien deixat de ressonar d’ençà que m’havia despertat. Desconcentrat, vaig aixecar-me del terra i amb inquietud vaig girar el cap.

– Qui…? – Les meves pupil·les van topar-se amb unes de tenebroses i plenes de tristesa, “ah,” vaig rumiar, era el meu company en Fèlix. Lluïa exactament igual des de l’última vegada que el vaig veure, el cabell ros ben recollit, el mateix uniforme escolar i aquella polsera que li havia regalat fa temps.

– Vull dir, per què no has vingut avui? Tots t’hem trobat a faltar a classe, fins i tot el professor d’art que sempre et renya. – Vaig llançar-li una mirada aterrada, però ell va continuar. – a l’esbarjo he estat tot sol, ha sigut molt avorrit sense tu. – Mentre explicava com havia anat el seu dia, tenia un envàs de gelat a les seves mans que, un cop obert, va portar-se’l a la boca. Després, amb una mirada amistosa, em va lliurar un altre envàs.

El vaig acceptar, encara que em semblava estrany el seu comportament, tot era molt tranquil, com si no hagués passat mai res.

L’atmosfera era sorprenent, les bicicletes es desplaçaven amb completa llibertat pels camins de les muntanyes, dos joves corrien amb alegria i cantaven.

– En aquest punt dius; Haig de donar la volta – Va pronunciar el primer jove, feia dies que estaven plantejant una pel·lícula per al treball de classe, però buscaven actors i càmeres per poder portar-la a terme.

– Necessitem un actor talentós per aconseguir-ho. – L’altre jove sonava preocupat, no tothom era apte per interpretar el paper principal, era complicat transmetre les emocions que l’escrit exigia al llarg del guió.

– No et preocupis, jo em faré càrrec de trobar-ne un de bo. – Va assegurar el primer jove, amb una veu orgullosa.

– Ei, però jo seré el director, d’acord? Haig d’organitzar un càsting! – L’altre jove semblava decidit tot i que no ho farien de veritat, no hi havia temps.

– Puc trobar-ne un ràpid. Així que no et mengis l’olla. –

Els joves van prosseguir pel camí, plens de tranquil·litat i gaudint del paisatge.

Ja havíem acabat el gelat i no va sorgir cap altra conversa, simplement miràvem cap al bosc. No era conscient del temps que havia passat, a pesar de tot en Fèlix es va aixecar d’un salt i va caminar dos passos abans de girar-se cap a mi:

– Vols donar una volta? –

– D’acord, anem. – Vaig alçar-me amb ell i vam emprendre el pas cap al bosc.

Els minuts anaven passant i només se sentien el so dels nostres passos, tot era absolutament silenciós. La brisa acariciava les fulles dels arbres verds, i el cant de les cigales embolcallava els meus sentits. Era tot tan tranquil que resultava inquietant.

– T’has tornat a barallar amb algú? – Va preguntar en Fèlix amb delicadesa. La seva veu era arrossegada, però la seva mirada transmetia preocupació. Els seus ulls estaven fitxats directament a la meva barbeta i galta, on, precisament, tenia dues ferides. Les tenia? No me n’havia adonat. Per comprovar-ho, vaig dirigir la meva mà a la galta.

– No m’havia adonat que les tenia, ja les curaré quan arribi a casa. – Vaig pronunciar un cop amb la mà baixada.

– Per cert Ming, per què vols ser actor? – Aquest cop la pregunta havia sonat més una queixa. Vaig rumiar la resposta, ja que no trobava les paraules per descriure el meu somni.

– Mhhh… puc ser lliure, puc convertir-me amb qualsevol persona. – Ell semblava voler contradir-ho, però finalment es va abstenir. Era una resposta encertada; tothom anhelava ser algú que no podia ser.

Li vaig regalar un somriure reconfortant. Tot i que no em va correspondre amb un somriure, va assentir amb el cap.

– Crec que l’he trobat – Les bicicletes havien estacionat les seves rodes en algun indret del bosc, i ara el segon jove observava a través d’un prismàtic.

– Trobat? El què? – El primer jove, qui no portava prismàtic va agafar el del seu company i va mirar a través d’ell.

– L’actor, he trobat a l’actor. – Efectivament, allà estava un noi jove i alt. Mirava cap a l’horitzó semblava pensatiu i somreia cap als arbres.

Els joves directors van somriure cap a ell, era el candidat perfecte.

Els dies van anar passant i en una de les sortides, dos joves ens van venir a buscar, volien que fóssim els seus actors per a una pel·lícula.

– Llavors, acceptes el treball? – La veu decidida del jove ens va fer voler acceptar de seguida, el curtmetratge semblava prometedor i no volia perdre l’oportunitat de començar la meva carrera com a actor.

– A mi em sembla bé. – Va avançar-se en Fèlix, la seva confiança em va inspirar a dir que sí, així que vaig canviar la meva postura avançant una mica i vaig somriure de forma suau.

– D’acord, ho farem – El jove que estava assegut entre els dos es va aixecar d’improvís i va aplaudir amb alegria, i tots van assentir.

El curtmetratge es titulava “Leave” i ens explicava la història d’un grup d’amics que descobrien la teoria dels mons paral·lels. Tal com ens havien avançat, el paper era difícil de representar.

– Haig de marxar… – Va pronunciar en Fèlix irrompent el silenci sepulcral que havia dominat l’autobús on havien passat hores, intentant interpretar una escena. – Que tal?, us sembla bé? – Emocionat pel resultat el noi va girar el seu coll, trobant-se amb el seu grup d’amics completament adormits, tots estaven uns sobre d’altres i semblaven ignorar al ros que havia estat practicant.

– Vinga, mode d’espera, escena número 32. – Havien passat molts dies, ja no tenia en compte el temps, m’ho passava molt bé amb el nou projecte, i era encara més divertit quan en Fèlix actuava amb mi.

– Para! Vinga, nois, tampoc és tan difícil. – Ja era el quinzè cop que pronunciava el mateix, no podia encertar amb l’expressió correcta.

Un riure entre en Fèlix i jo va sorgir quan per fi vam encertar amb l’expressió, d’aquell riure que no va ser escoltat per ningú més.

Ens trobàvem tots en una sala fosca, ja havíem acabat de gravar la pel·lícula, i l’estàvem estrenant en una de les sales del cinema. Era tan emocionant, veure la meva cara i la del meu millor amic a la pantalla gran.

– I en Fèlix? On és? – Vaig preguntar després d’uns minuts de pel·lícula. No l’havia vist en cap escena, i era aterridor, ja que ell havia estat present en cadascuna d’elles.

El jove que tenia al meu costat va semblar dubtar una mica, o més ben dit, es va mostrar confús amb el meu comentari. Em va mirar amb una cella aixecada.

– Qui? – Vaig fer l’ademà de tornar-li a repetir el nom del meu millor amic, potser no l’havia escoltat bé. No obstant això, quan vaig obrir la boca per aclarir el malentès, van aparèixer el director i els càmeres amb un pastís a les mans.

–Qui és en Fèlix? – Va repetir el jove del meu costat, ara més confós que mai.

– Ja ho saps! El noi que ha estat amb nosaltres des del principi, el ros que porta la polsera. – L’expressió del jove no havia canviat, semblava examinar amb els ulls, cercant possibles nois amb les mateixes característiques, però no va trobar cap que coincidis.

– No hi ha cap noi que es digui Fèlix, Ming. – Aquesta resposta em va desconcentrar. No el coneixia? Havíem rigut junts fins aleshores. La confusió em va colpejar de sobte, de veritat que en Fèlix no havia estat amb ells? Havia de ser un malentès. Vaig aixecar-me més enfadat que una altra cosa i em vaig dirigir cap a fora.

– On està en Fèlix, nois? – Tots els presents van arrugar les celles i van fer la mateixa expressió que el company amb qui havia estat assegut. Em van entrar ganes de plorar.

– Fèlix? Qui és? – Les llàgrimes apareixien als meus ulls, la visió es tornava borrosa. Vaig córrer cap a fora buscant en Fèlix. On era el meu millor amic? Per què no el coneixien? Què estava passant?

Sense pensar-ho dues vegades, vaig córrer cap al lloc on em vaig despertar aquella vegada. Aquest era el meu últim record d’ell, en Fèlix, el meu millor amic, el noi ros que sempre portava el cabell lligat, amb pigues com estrelles a les galtes i, sobretot, aquella polsera que li havia regalat fa anys.

Allà estava, assegut de la mateixa manera que el vaig veure quan em vaig despertar, amb el mateix uniforme i la mateixa mirada perduda d’aquell dia, però hi havia una cosa diferent, estava tot ple de ferides i la seva pell brillava de color blanc. Em va mirar de tornada quan vaig recuperar l’alè.

– Ming, per què no has vingut avui…?

Fi.