Jan Castellón Muñoz
El buit que em deixes
Hi ha nits en què el silenci pesa més,
i el teu record em cau al pit, com una pedra.
Tanco els ulls i et veig, clara com la llum del matí,
però llavors sento el buit, el buit de no tenir-te.
Cada vegada que t’imagino, em vessen les llàgrimes,
com si el teu somriure fos una ferida oberta.
La teva veu, que ja fa temps que no escolto,
és un eco que ressona en aquest cor tan sol.
Em pregunto com seria tenir-te al costat,
ser com aquells avis que passen la vida junts,
agafats de la mà, sense por, sense temps,
mentre el món avança, i ells es queden en pau.
Però aquí estic, tan jove encara,
amb un amor que no sap envellir,
que només coneix la distància i l’enyor,
i cada pensament em pesa més que l’anterior.
El meu pit s’enfonsa en la tristesa d’aquesta espera,
perquè el desig de tenir-te no troba descans.
I mentre el món avança sense tu,
el buit que deixes es fa més gran.
Com voldria, en aquest moment, ser un d’aquells avis,
tenir-te tota una vida, sense pressa, sense fi.
Agafar la teva mà en el fred, en la calma,
fins que el temps deixi de tenir importància.
Però aquí, lluny de tu, només puc imaginar-te,
i en cada imatge el meu cor es trenca una mica més.
Seré jove, sí, però aquest amor m’ha envellit,
i el pes de la teva absència fa el meu món petit.
És un mal poema
No sé per què m’he enamorat de tu, si quasi no parlem.
Fa temps que ens coneixem, però mai t’havia vist així.
Sento que el món desapareix quan tu i jo ballem,
i jo; que sempre sé què dir, amb tu em quedo nul.
Mai he tingut por de l’amor, però amb tu sóc un covard,
no sé com ho has fet, però has arribat com un tifó a Florida.
Podria dir que som amics, però mai em deixes entrar del tot,
i jo, com un ruc, m’he enamorat d’una ombra fugaç.
No vull un foc que em consumeixi, ni una gasa per curar ferides,
vull ser sincer, estar amb tu, viure amb tu.
Ets la meva princesa d’atzabeja, la meva motivació,
però som una família, i no vull trencar-ho tot per un cor encongit.
Tinc por de no ser suficient, de no saber com estimar-te bé,
jo, ple d’errors, davant teu, que sembles perfecta.
La teva cara fina i delicada, la teva pell suau i morena,
la teva mirada, que omple el meu cel, ho són tot per mi.
No sé si he de demanar ajuda a la teva millor amiga
o quedar-me en silenci per sempre,
perquè, com les muntanyes envolten Andorra,
jo voldria que els meus braços t’envoltessin a tu.
És increïble com m’has canviat sense voler.
Gràcies a tu, només puc escriure el que sento,
perquè dir-ho en veu alta és impossible.
Com has fet per enamorar-me sense dir cap paraula?
Sí, sé que soc un babau,
i encara no sé com escriure aquest poema.
