ESCRIT PER: INÉS LOPES MONTOYA
En Martí estava assegut al seu escriptori, amb la mirada perduda per la finestra, mentre veia com la neu començava a caure lentament al carrer. Aquell any, el Nadal li semblava trist i incòmode. Recordava els Nadals de quan era petit on tot semblava ple de màgia, de color i de moments especials amb la família. Però ara, ja no sentia el mateix. Tot semblava trist, com si hagués perdut l’esperit nadalenc.
Els seus amics semblaven eufòrics amb l’arribada de les vacances, parlaven dels regals, de les sortides, les quedades amb els amics. Per en Martí, tot allò semblava superficial. A més a més, ja feia un any que trobava a faltar molt la seva àvia, que s’havia mudat al poble dels seus pares a causa de la seva salut. Per a ell, els Nadals eren especials gràcies a ella, amb les històries que li explicava i l’amor que li mostrava amb els petits regals. Aquest era el primer Nadal sense ella a casa, i en Martí notava aquell buit que no sabia com omplir.
—Martí! —va cridar la seva mare des de la cuina—. Ens ajudes a parar taula?
—Ara vinc! —va respondre, intentant fingir estar emocionat.
Va baixar a la cuina i va ajudar a posar els plats i els gots sobre la taula. Els seus pares parlaven mentre acabaven tots els preparatius pel sopar, però ell només somreia i assentia, sense acabar d’escoltar. Quan va acabar, es va dirigir cap a la seva habitació amb la idea de distreure’s i es va estirar al llit amb el mòbil a la mà. Havia planejat passar la nit mirant vídeos, però va acabar quedant-se mirant el sostre, pensant en com les coses havien canviat tant en tan poc temps.
L’endemà era la vigília de Nadal, i en Martí es va despertar amb una sensació estranya. Era com un pes que no sabia com explicar. Es va vestir, va esmorzar amb els pares i va decidir sortir a fer una volta pel barri. Feia fred, així que es va abrigar amb una bufanda, un barret de llana i uns guants gruixuts, i va sortir amb les mans a les butxaques, sense un rumb en concret.
Va passejar pel centre de la ciutat, mirant com la gent anava d’un costat a l’altre. Els homes i les dones anaven carregats de bosses de regals. Els nens corrien pels carrers amb els seus pares, somrient, contents i emocionats. De tant en tant, algunes cançons nadalenques sortien de les botigues, i les llums de colors parpellejaven sobre els arbres. Aix i tot, en Martí continuava sense sentir aquell esperit nadalenc, que tanta gent semblava tenir.
Va girar per un carreró estret, pensant en el que deia la seva àvia. “El Nadal és dins nostre, Martí. No calen grans coses, només persones que t’estimen i que estimis.” Però ara mateix, ni això semblava ser suficient per animar-lo.
Va ser llavors, quan va veure al final del carreró un home gran, que portava una bossa enorme. Va pensar que devia ser algú disfressat de Pare Noel, però quan l’home va aixecar la vista i es va creuar amb la seva mirada, en Martí va sentir una estranya connexió amb ell. Els ulls de l’home brillaven d’una manera especial.
—Ei, noi, em podries donar un cop de mà? —li va dir l’home amb una veu calmada i acollidora.
Sense saber ben bé per què, en Martí s’hi va acostar. La bossa de l’home estava plena de coses estranyes i antigues. Així que, s’hi va apropar encara més, i hi va veure una brúixola daurada, un rellotge de butxaca antic que brillava amb una llum suau, una petita llanterna i fins i tot, una capsa que feia olor de pastís. En Martí mirava tot allò amb curiositat.
—Què és tot això? —va preguntar, intrigat.
L’home va somriure.
—Aquestes coses són records, Martí. Records que porten l’essència del Nadal. El Nadal no són només regals o decoracions, és recordar qui som i d’on venim. Però sovint, amb el temps, les persones obliden el que més importa i és per això on necessito la teva ajuda.
—La meva ajuda? —va preguntar en Martí.
L’home va assenyalar el rellotge de butxaca que portava a la mà. Semblava un rellotge qualsevol, però la llum que feia era màgica.
—Aquest rellotge té un poder especial. Pot portar records als que ho necessiten, i necessito algú amb el cor pur per guiar-lo. Només cal que pensis en les persones que estimes i que sentis que podrien necessitar un record, i ell farà la resta.
Abans que en Martí pogués respondre, l’home li va posar el rellotge a les mans. En el moment que el va tocar, va notar una sensació molt estranya i inesperada com si li estigués recordant tots els bons moments que havia passat en família. El primer que va pensar va ser en la seva àvia i en totes les històries que li havia explicat. Tancant els ulls, va desitjar amb totes les seves forces sentir-se tan feliç com quan era petit, escoltant-la parlar a la vora del foc expliquant totes aquelles històries.
Quan va obrir els ulls, va veure que ja no estava al carreró. Estava davant de la casa de la seva àvia, la mateixa que feia un any havia deixat per anar a viure al poble. Tot estava cobert de neu, el vent li va enfredar el nas i les orelles, i les finestres que estaven congelades feien la sensació d’invitar-lo a entrar. Sense pensar-s’ho, va obrir la porta que curiosament no estava tancada amb clau com si algú l’hagués deixat oberta per a ell.
Quan en Martí va obrir la porta de la casa de l’àvia, una calor el va envoltar de seguida, com si la casa el reconegués i l’estigués esperant. Tot era tan familiar. El so de la llar de foc i les llums de Nadal brillaven a l’habitació, com si intentessin transmetre-li una sensació de pau, una sensació que havia sentit moltes vegades en aquella sala quan era petit. Tot semblava estar igual, però també una mica diferent, com si la casa hagués estat guardant una part de la màgia del Nadal de quan estava l’àvia per en Martí.
Va caminar pel passadís, notant que els seus passos ressonaven en el silenci de la casa. Cada pas el feia sentir més a casa. Quan va arribar al saló, va obrir la porta i quan va entrar, tot al seu voltant va començar a brillar una mica. Era com si les parets, les finestres i l’aire, estiguessin plens de vida. Les estrelles de l’arbre de Nadal van començar a brillar més fort, com si intentessin dir-li alguna cosa. Va mirar el rellotge de la paret, i va notar que el rellotge començava a sonar amb una melodia suau, que mai havia escoltat. Era com si el temps, en aquell moment, hagués canviat i s’hagués fet una mica més lent, com si la casa volgués que en Martí es quedés una estona més.
Es va acostar a la taula de fusta, on l’àvia sempre posava els seus objectes. Va veure que el gerro de cristall amb les flors seques que l’àvia sempre cuidava també semblaven diferents. Els seus pètals es van obrir una mica més, deixant sortir una llum que omplia l’habitació. Va mirar al seu voltant i va notar com les ombres de les parets es movien al ritme de la llar de foc, com si la casa estigués viva.
En Martí va somriure amb un somriure verdader, un somriure real, com si, de sobte, tot el pes de la tristesa que havia portat fins aquell moment es fes més lleuger. Va caminar cap a la finestra i quan va mirar cap a fora, va veure com el vent feia caure els flocs de neu. Era un paisatge tan bonic. Va tancar els ulls, deixant que la sensació de la neu caient lentament fos l’única cosa que ocupés els seus pensaments i va sentir que tot al seu voltant estava ple de màgia, però no la màgia d’un conte, sinó una màgia que estava dins de les petites coses, a les coses que realment importen.
Es va quedar un moment amb els ulls tancats. Quan els va tornar a obrir, es va adonar que la casa amb tots els seus records, formaven una part de qui era ell. Però també, que la màgia del Nadal no es troba en els regals ni en les decoracions, sinó en els moments que passes amb la família i en les coses que et recorden, qui ets i d’on vens. Aquella casa plena de records, de somriures i de carícies de l’àvia era la veritable màgia del Nadal.
De sobre l’olor de xocolata calenta i de galetes el van despertar. Va pujar les escales cap a l’àtic, on guardaven totes les coses més importants de la família. En una petita capsa de fusta hi va trobar una carta amb el seu nom escrit a mà, amb la lletra tremolosa de la seva àvia.
Va obrir la carta i dins hi havia unes paraules que li van omplir el cor, que deien, “Per a tu, Martí, perquè sempre recordis el veritable esperit del Nadal. Aquestes festes són per recordar, per estimar i per ser estimat. Encara que ja no hi sigui, sempre seré amb tu i en cada record, en cada moment de felicitat que guardis dins teu.”
Aquelles paraules van calmar el seu cor. Per primera vegada va sentir l’alegria del Nadal com quan era petit. Amb els ulls plorosos, va tancar la capsa. En aquell instant, va entendre que aquell record era el regal més valuós que podria haver rebut. I mentre sortia de la casa, va saber que havia après una lliçó molt important.
Quan va sortir de la casa, ja no hi havia cap rastre de l’home. El carreró estava buit i en silenci, com si el que havia viscut hagués estat un somni. Però en Martí, encara portava el rellotge entre les mans, que brillava amb la mateixa llum màgica. Va pensar en el que li havia dit i va somriure, sabent que havia trobat l’esperit nadalenc que tant buscava.
Quan va arribar a casa, amb la capsa i la carta a les mans, els seus pares van notar que en Martí semblava diferent, més feliç. Va abraçar-los amb una tendresa que no havien sentit des de feia molt de temps, i aquella nit mentre sopaven, els hi va explicar tot el que havia viscut.
L’endemà, en Martí va decidir que faria servir el rellotge per portar records a altres persones del barri. Cada vegada que pensava en algú que podia necessitar una mica d’esperança, el rellotge el guiava fins a un lloc especial on trobava algun record relacionat amb aquella persona. Així, va ajudar un veí gran a recordar el seu primer Nadal amb la seva dona, va portar el somriure a una nena que trobava a faltar el seu germà que vivia lluny, i fins i tot va fer que el seu millor amic recordés les aventures que compartien quan eren petits.
Aquell Nadal, en Martí va descobrir que no es tractava dels regals ni de les llums, sinó dels records que compartim amb els altres. I aquell home misteriós, que mai més el va tornar a veure, va deixar en ell una empremta i una lliçó que mai oblidaria.
Des d’aquell Nadal, en Martí va dedicar-se cada any a portar records i somriures als que més ho necessitaven, i va aprendre que a vegades, l’esperit nadalenc apareix de la manera més inesperada, com un miracle que ens recorda que el més important de les festes està en el cor.
I així, cada Nadal es convertia en una nova aventura, en un moment per recordar, per tornar a casa amb la seva família, i per gaudir del que de debò importava. I, sense voler-ho, en Martí es va convertir en una mica de màgia per a tots els que l’envoltaven.
